Anna Pagans afirma que cap altra ciutat al món ha estudiat més ni coneix més bé la seva edat antiga i medieval

Girona té un equip d'experts consagrats a l'estudi del passat. En aquesta ocasió Josep Canal, Eduard Canal, Josep Maria Nolla i Jordi Sagrera firmen un llibre que detalla barri per barri, carrer per carrer, edifici per edifici, gairabé porta per porta, com era la ciutat al segle XIII durant una insòlita etapa de creixement i esplendor que va tallar el setge de 1285, l'anomenat episodi de les mosques.

Els historiadors Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, un sòlid i veterà equip de recerca sobre l'evolució de l'entramat urbà de Girona al llarg dels segles, tornen a oferir un nou volum, en aquesta ocasió no una foto fixa, sinó el que l'alcaldessa, Anna Pagans, defineix al pròleg com "una seqüència cinematogràfica que ens permet conèixer el segle que s'escola entre 1190 i 1285".
Aquest segle es caracteritza per un creixement sostingut de la ciutat i també del nombre de gent que hi resideix, sovint nouvinguda, com proven els seus cognoms. Nous edificis, carrers i contruccions públiques es van dreçar al llarg d'un segle que va veure com l'extensió i la població de la ciutat es triplicava.
El llibre Girona en el segle XIII (1190-1285). Cartografia i descripció de la ciutat medieval, publicat per l'Ajuntament, es presentarà aquest dimecres, dia 14, a dos quarts de vuit del vespre, al Saló de Plens, en un acte amb la participació dels autors.
El llibre incorpora diversos plànols que reconstrueixen la xarxa de cases, carrers, esglésies i torres defensives de la ciutat a mitjan segle XIII. Aquests plànos indiquen per mitjà d'una numeració la situació dels elements estudiats, que tenen la seva corresponent descripció i estudi a càrrec dels autors.
Un d'aquests plànos delimita i descriu els principals barris de la ciutat; un altre situa els edificis i construccions; un tercer fa el mateix amb els carrers, les places i altres espais. Un quart plànol permet identificar els establiments urbans; un cinquè, les jurisdiccions i els alous; també hi ha les parròquies, els arcs i les voltes, a més d'un estudi dels voltants de la ciutat.
Molts dels elements resse?nyats als plànols avui han desaparegut i se'n té constància només gràcies a les fonts documentals conservades als arxius. Avui no queda rastre físic del Pont del Mercadal que creuava l'Onyar, l'eglésia de Sant Genís, que estava situada prop de la plaça de la Catedral, entre l'actual Museu d'Història de la Ciutat i l'Audiència, i tampoc no s'ha pogut localitzar cap pedra o vestigi constructiu de la sinagoga jueva, que els autors situen, no obstant, amb precisió, en una casa entre el carrer de la Força i el carrer Ballesteries.
Pagans afirma, i assegura que ho fa sense cap falsa modèstica, que "no hi ha cap ciutat a Europa (i en aquest cas això vol dir al món) que conegui les seves arrels des del segle I abans de Crist fins al segle XVI, amb tant de detall com avui coneixem Girona".
Entre els principals canvis que registra Girona des del començament del segle XIII hi ha les taules del mercat públic, que es van traslladar cap a la riba de l'Onyar, on avui hi ha la Rambla, per deixar lloc a les cases.
"Però aquests nous espais no quedarien tancats per un nou clos emmurallat fins al darrer terç del segle XIV", afirmen els autors del llibre, i conclouen, per tant, que la del segle XIII era una Girona "relativament oberta -només relavament, en tenir portes els carrers i entrades principals- on només la Força Vella quedava murada com les velles acròpolis de les ciutats gregues".
Els voltants més immediats de Girona eren espais de residència i esplai de les classes acomodades. Hi havia la domus o cases fortes de Belvezer (a mitja alçada del vessant meridional de la muntanya de Montjuïc), la força de Vall (a la Vall de Sant Daniel), l'estall de Bernat de Sitjar a Vallnegra (cap a la muntanya del Puig Aguilar) o la de Surbi (al sud de Vista Alegre), amb extenses zones de conreu, com ara vinyes, hortes i oliveres al seu voltant, que mostren una tendència, poc estudiada, de gaudir d'espais no urganitzats que permetien, al mateix temps, controlar activitats agràries, sovint la principal font d'ingressos, també de les classes urbanes acomodades, afirmen els autors. "Era una tendència cap a les segones residències suburbanes de les classes dirigents, aristocràtiques i ciutadanes".

Font: Diari de Girona